Gairebé amb tota certesa, molts dels que hem
tingut la sort de passejar pel Camp de Mart de la capital francesa haureu pogut
contemplar un monument inicialment efímer ,destinat temporalment a una
exposició universal.
A l’alçada del primer pis del mateix, tot
vorejant la Torre Eiffel ben a prop del Sena i ben visibles des del terra, amb
lletres daurades de seixanta centímetres poden llegir-se a cada un dels quatre
costats divuit noms de reconeguts científics dedicats a variades arts de la
ciència. Setanta-dos noms entre els que destaquen Lavoiser, Perrier, Fresnel,
Daguerre o Foucault ( que tan bé ens va explicar Umberto Eco ).
Amb tota probabilitat, qualsevol dels
setanta-dos noms, durant la seva infància, van viure un mes de setembre,
salvant les distàncies, com ho farem nosaltres. A poc a poc, tan grans com
petits prenent el camí de la normalitat diària.
És el moment, el mes de setembre, de les
preguntes, davant de multitud d’aspectes: renovo l’assegurança del pis ?, em
convindria anar al gimnàs ?, ja m’està bé el supermercat on vaig regularment
? A tot procurem treure-li una pregunta,
una explicació coherent de per què fem el que fem ( per què, Neymar, per què ?
) .... excepte a l’escola.
En l’aire de les preguntes que realitzem, en
el fons, en el rerefons, no deixa indiferent una verbalització d’un desig: anar
a caçar bolets, fer esports, reformar el bany de casa... I normalment la
pregunta es transforma en necessitat en forma de resposta i acabem
materialitzant els desitjos. I no té res d’estrany, tot plegat.
En canvi, per l’escola, no hi ha la necessitat
d’així sentir-ho, de preguntar-se el per què. De totes les maneres, ho fem
igualment. L’escola, com l’arribada de la tardor, comença cada setembre, en
forma inexorable.
Abans
d’ensenyar-los plàstica, matemàtiques o música cal que entre tots reflexionem i
els hi fem entendre per a què serveix aprendre; que nens i nenes entenguin que
l’escola no és un treball forçós, sinó que ens fa més forts.
A les vostres mans, pares i mares, i a la de
tots, radica la necessitat d’aprendre abans d’aprendre dels vostres fills, per
a comprendre el que fem a escola, i de la seva importància. En explicar-los i
fer-los entendre, d’antuvi, en quin vaixell embarcarem, amb moments de sol i piscina
i estones de temporal, on cal estrènyer ben fort les mans a tot allò que ens
permeti agafar-nos.
L’escola és divertida, amb moments de tota
mena. Ni és un lloc on deixar els fills perquè els cuidin o eduquin durant
l’horari lectiu parental ni tampoc és el pati de boles que tenim davant
l’escola en un establiment comercial. Cal estructurar el cervell pas a pas amb regularitat en sociabilitat.
El coneixement és la pràctica. L’anglès ben
entès i practicat no ens farà posar les cares que sovint fem, de grans, en
qualsevol aeroport o hotel europeu quan ens pregunten i no entenem; quan la
comunicació és un problema, el pitjor dels problemes. Les matemàtiques ens
permetran estructurar el pensament davant la realitat que ens envolta,
tossudament, on els números volen estar present per tot arreu. O la lògica i
coneixement de l’ús responsable, cada cop més matiner, de les aplicacions
informàtiques en xarxa. L’estudi de la història ens permetrà tenir més memòria
que la Dory del Nemo, i saber que el pèndol ( no de Foucault en aquest cas ) de
la història és tan cíclic com l´oblit del passat.
L’escola no és només un lloc on a secretaria
s’imprimeixin títols, sinó també un apassionant viatge d’apassionats
aprenentatges, disposats a ser descoberts, en sociabilitat i amb el reflex i
companyia del mirall de Gised de la primera pel·lícula de Harry Potter.
La millor forma de triunfar en el terreny de
les ciències és estimar-les. El millor aprenentatge abans de l’aprenentatge de
les llengües és saber que des de la classe dels caragols fins l’estudi
posterior de la filosofia a la ESO, la llengua serà la nostra targeta de
presentació i comunicació amb el que ens envolta. I volem una bona relació.
És el moment d’aprendre abans d’aprendre. Per
a aprendre el gust d’estimar el que estan a punt d’aprendre a escola i que
servirà de punt de palanca, probablement, per a posteriors aprenentatges d’anys
vinents.
Tot sovint els adults oblidem que, entre molts
d’altres aspectes, l’escola comença per respondre les preguntes dels nens: per
què el cel és blau ? Per què els elefants tenen trompa? Per què plou de dalt a
baix i no al revés ? Per què he d’anar a escola ?
Tots volem resoldre els seus dubtes i cal que
així sigui, doncs el coneixement parteix de la interrogació del que ens
envolta. I així cal que sigui. Necessitem de l’escola de la confiança i idees
clares. Confiança en els actors del sistema; confiança com a progenitors i la
vostra tasca prèvia, feta des de la llar, per a poder arribar a la confiança
dels alumnes en ells mateixos, amb les idees clares del que vindran a fer a
l’escola. Ens esperen , enguany, moltes aventures intel·lectuals i personals
que caldrà viure intensament, comprensivament.
Deia Victor Hugo que “l’educació és la família
qui la té; l’ensenyament és l’estat qui el deu “.
Preneu el temps d’explicar-los per què van a
escola. Que el punt de partida de la seva motivació i necessitat activa surti
ja des de la porta de casa, per a poder-la fer créixer des de l’escola, encara
més, fins a, qui sap, si a la propera torre Eiffel podrem tenir el plaer de
llegir, d’aquí uns quants anys, amb motivació, esforç i molta tasca, el nom
d’un rebullí o rebullina en lletres d’or.
