dimecres, 12 de setembre de 2018

Aprendre a aprendre



Les nits d’estiu acostumen a ser molt clares. La lluna deixa veure prou bé les ombres de la realitat. Fins i tot es poden diferenciar , tot mirant al cel, els llums en forma de pampallugues que creuen la foscor, en moviment. Són avions que transporten somnis, d’anada o tornada a una destinació i que delaten el seu moviment damunt una tela negra estelada.

Està permès somiar a tothom que ocupa una butaca d’aquell aparell. En coses passades o que vindran.
Poc importa, a la vegada, de quins somnis es tracti en cada cas. Tots són importants i rellevants en passat o futur. La cerca continuada del que creiem i pensem es repeteix diferents cops l’any en diferents moments, sempre en moviment. En recerca del que ens pugui satisfer.

Expliquen que Sòcrates es va posar a fer un assaig amb la seva flauta, tot esperant beure la cicuta per la seva condemna a mort, fruit del judici per tres càrrecs. Un alumne li va preguntar per què feia això en els seus darrers moments. El filòsof li va respondre que volia marxar d’aquest món sabent tocar la flauta. L’estima al coneixement no té fronteres. Tota necessitat d’aprendre neix en la necessitat de l’estimació a algú o a quelcom. L’escola d’Atenes reflecteix l’amor al coneixement sense fronteres, més enllà de l’utilitarisme dominant. Ser l’amo d’una possessió és quelcom preuat, però ningú , malauradament, considera com a bé preuat contemplar somnis en forma de pampalluga al cel de l’estiu, escoltar en silenci als Beatles o llegir un llibre clàssic, per ser elements no quantificables, i per tant, es consideren generalment buits de valor. Fins i tot en alguna entrevista a la premsa del cor, o programes televisius hem hagut de sorprendre’ns en els darrers temps llegint o veient com l’entrevistat o entrevistada ha presumit de no haver llegit un sol llibre en els darrers anys.

Existeixen moltes aficions, improductives, que precisament ens poden donar bona mostra de la diferència entre el principal i accessori. La cultura, definida com a “allò que ens queda després d’oblidar el que vam aprendre”  per part del novel·lista André Maurois no es pot sotmetre a obligacions, reptes i parets d’escola, ha de formar part d’un tot més gran. La necessitat de trobar sempre una utilitat al coneixement està en contra del coneixement mateix com a camí, estima de saber i cerca.

David Foster va pronunciar un discurs de graduació al KenyonCollege, als Estats Units, al 2005, on explicava en una breu història:
“ Havia una vegada dos peixets jovenets que anaven nedant i es van trobar, de casualitat, amb un peix més vell que nedava en direcció contrària. El peix més gran els va saludar amb el cap i els va dir:   “ bon dia nois, com està l’aigua ?” Els dos peixets jovenets van seguir nedant una mica, fins que després d’una petita estona un d’ells va mirar l’altre i li va preguntar: “ I què és l’aigua ?”

El sentit immediat de resolució que volem imprimir a tot el que portem a terme ( el whatsapp, les compres – “ho vull, ho tinc” - , converses...) no és més que el reflex del fet que les realitats més òbvies, més importants són sovint les que més costa veure i les més complicades d’explicar.Com a peixets jovenets no sabem reconèixer l’aigua on ens movem. Per obvi que sembli. No disposem de consciència de pensament que el saber, el coneixement i cultura constitueixen el líquid, la base sobre  els que la democràcia, la llibertat, els valors i la tolerància poden experimentar un gran desenvolupament.

Des de l’escola volem continuar un curs escolar més oferint molta aigua, tanta com calgui. Inundar passadissos, mitjans virtuals, aules, pissarres, converses,quaderns i agendes amb aigua, doncs encara que dubtem de la conveniència de continuar donant capes de vernís, insistint amb paciència sobre la utilitat de determinats ensenyaments , el servei de l’escola, la voluntat de ser corretja de transmissió cultural , ètica i estètica i la seguretat que treballem, com a comunitat educativa en projectes a llarg termini en el millor, més estimat i més important projecte de la vostra vida ( els vostres fills i filles ), serà la fita escolar més gran de la comunitat rebullina i el més gran dels nostres neguits com a docents

Terços amunt,  “Be water, my friend” i endavant les atxes.
Que tinguem un bon i rebullí  curs escolar 2018-2019

Cap comentari:

Publica un comentari